Visc al bosc des de molt abans d’aprendre a posar nom a les estacions. No sé quants estius he vist passar des del meu racó entre avets, roques humides i camins de terra, però sí que sé reconèixer el moment exacte en què la muntanya canvia de ritme. L’aire es torna més suau, el riu baixa lleuger i tota la vall sembla respirar d’una altra manera. Aleshores surto d’entre els arbres i observo, en silenci, com Llorts es desperta sota la llum tèbia de l’estiu. A aquella hora, quan encara no se senten veus i només se sent córrer l’aigua, sento que tot és al seu lloc i que el bosc, casa meva, batega lentament amb mi.
Hi ha dies que m’estiro al costat d’una pedra calenta i deixo que el sol m’escalfi el llom. Des d’allà veig com el vent mou l’herba alta, com els núvols freguen els cims i com el riu dibuixa el seu propi camí sense demanar permís. Podria semblar que la meva vida és senzilla, i potser ho és. Però en aquesta senzillesa hi habita alguna cosa profunda: la certesa de pertànyer a aquest lloc. Conec l’olor de la pluja abans que caigui, l’ombra exacta de cada arbre al capvespre i el so que fa la muntanya quan ningú no la interromp. Viure al bosc m’ha ensenyat que la calma no és absència de vida, sinó una manera més delicada de sentir-la.
A vegades arriben els humans. Els sento abans de veure’ls: passes sobre la grava, rialles que pugen pel camí, infants que pregunten, adults que s’aturen a mirar el paisatge com si acabessin de descobrir alguna cosa important. M’amago entre les branques i els observo de lluny. Durant molt de temps no vaig entendre per què venien. Em semblaven criatures estranyes, sempre amb pressa, fins i tot quan caminaven a poc a poc. Però amb els anys he après a reconèixer alguna cosa als seus ulls quan es queden quiets davant la vall. Una mena d’alleujament. Com si aquí recordessin, per un moment, una part d’ells mateixos que havien deixat oblidada en algun altre lloc.
M’agraden especialment els que es lleven d’hora. Els que surten quan el poble encara dorm i l’aire del matí els sorprèn a la cara. Els que s’asseuen a prop del riu sense parlar, els que alcen la mirada cap a les muntanyes amb respecte, els que semblen entendre que aquest lloc no els pertany, però que tot i així els acull. Hi ha una dona que cada estiu obre la finestra ben d’hora i es queda immòbil mirant el bosc, amb una tassa calenta entre les mans. Hi ha un nen que sempre intenta descobrir d’on venen els sons entre els arbres, tot i que mai no em veu. I hi ha parelles que passegen al capvespre amb aquell silenci còmode que només tenen aquells que no necessiten omplir cada instant de paraules. A aquests els reconec. Són els humans que, durant unes hores o uns dies, aconsegueixen viure com viu la muntanya: sense soroll, sense urgència, sense voler més del necessari.
No sempre ha estat així. També he vist arribar persones que passen per la vall sense mirar-la de debò, com si la muntanya fos només un decorat bonic per a les seves vacances. Aquests em fan una mica de tristesa. No perquè facin mal, sinó perquè no arriben a escoltar el que el bosc els intenta dir. No senten el murmuri del riu com una companyia, ni el cruixir de les branques com una benvinguda. Se’n van amb fotografies, però sense record. I jo em pregunto si algun dia comprendran que hi ha llocs que no es visiten només amb els ulls, sinó també amb la calma.
Quan cau la tarda i el sol comença a amagar-se darrere dels cims, torno a endinsar-me entre els arbres. El bosc es refreda a poc a poc i Llorts queda embolcallat per una llum daurada que dura només uns minuts. És el meu moment preferit. Des d’allà dalt veig algunes finestres enceses, sento el riu seguir el seu curs i penso en els humans que dormiran aquesta nit a la vall. M’agrada imaginar que, mentre descansen, alguna cosa d’aquesta muntanya es queda amb ells: el silenci, l’aire net, la sensació d’haver trobat un refugi. Potser per això no em molesten les seves visites. Potser perquè, tot i que vénen de mons molt diferents del meu, a vegades els veig arribar cansats i marxar una mica més lleugers.
Jo continuaré aquí quan l’estiu s’acabi. Tornaran les primeres boires, el fred, les fulles humides i el llarg silenci de l’hivern. Però mentrestant, en aquests dies en què el bosc fa olor de sol i d’aigua fresca, m’agrada pensar que compartim la vall. Ells des dels seus balcons, els seus passejos i les seves converses al capvespre. Jo des del meu amagatall entre els pins, observant en silenci. I en aquest breu encreuament entre el seu món i el meu, sento una cosa semblant a la tendresa. Perquè potser viure a la muntanya és precisament això: aprendre a conviure amb allò petit, amb allò salvatge, amb el que arriba i amb el que se’n va, sabent que la veritable llar és aquell lloc on un pot continuar sent, en pau, exactament el que és.