Els estripajces són barrots de ferro forjat amb punxes irregulars cap als laterals que tradicionalment es col·locaven a les finestres, balcons i portes de les bordes i les cases en els pobles dels Pirineus i a Andorra. El seu nom ve del català pirinencs: “estripa” (estripar, trencar) i “gecs” (jaquetes), fent referència a la idea que aquests elements podien “estripar la roba” dels lladres o els intrusos que intentaven entrar a l’interior de les llars.
Tot i que aquests barrots actuaven com a barana o protecció real, la seva funció principal era dissuasiva i moltes vegades carregada d’un simbolisme màgic o supersticiós: també era una mena d’amulet contra els mals esperits o la mala sort.
Els estripajecs tenen el seu origen en l’arquitectura tradicional dels pirineus. Van començar a aparèixer entre els segles XVIII i XIX quan el treball del ferro forjat es va popularitzar i els ferrers, artesans locals, vam començar a incorporar dissenys decoratius als elements funcionals de les cases.
Amb el pas del temps, els estripagecs s’han convertit en un símbol cultural i identitari d’Andorra, especialment visible en l’arquitectura tradicional de pobles com Ordino. I precisament ha estat el Comú d’Ordino qui, en els darrers anys, ha volgut donar nova vida a aquest símbol a través d’una iniciativa tan original com inspiradora.
Amb el projecte "Estripagecs al vent", el comú ha instal·lat rèpliques d’aquests elements a sis dels cims més alts de la parròquia, com ara el Casamanya, la Serrera o l’Estanyó. Aquestes escultures, creades per l’artista Pere Moles, uneixen art i natura, i conviden a redescobrir el patrimoni cultural d’Andorra des de les altures.
L’objectiu és doble: d’una banda, rendir homenatge a la història i les creences locals; i de l’altra, fomentar el respecte per la muntanya, l’esport i la descoberta del territori d’una manera simbòlica i participativa. A més, s’ha impulsat un repte excursionista, animant a turistes i habitants a coronar aquests cims i compartir l’experiència a xarxes socials.
Així, els estripagecs han deixat de ser només elements del passat per convertir-se en guies silencioses que, des de les muntanyes, ens parlen de la força d’una cultura que no vol perdre el seu fil amb la història.