Avui, Andorra és coneguda arreu per les seves estacions d’esquí modernes i pels seus paisatges de postal, però els orígens de l’esquí al país són molt més humils i sorprenents. A principis del segle XX, en una Andorra rural i aïllada, la neu era més aviat un problema que no pas un reclam turístic. Els hiverns eren llargs i durs, i les comunicacions entre pobles quedaven sovint tallades. En aquell context, alguns habitants van començar a utilitzar rudimentaris esquís de fusta, no pas per fer esport, sinó com a eina per moure’s enmig de la neu i superar els obstacles naturals. Era una solució pràctica, inspirada en tècniques escandinaves, i encara lluny del que avui entenem per turisme de neu.
Amb el pas dels anys, especialment a partir de la dècada de 1930, alguns viatgers i aventurers estrangers, majoritàriament francesos i suïssos, van començar a descobrir el potencial de les muntanyes andorranes per a l’esquí recreatiu. Tot i això, el veritable punt d’inflexió no va arribar fins a l’any 1957, quan un grup d’andorrans va posar en marxa la primera estació d’esquí del país: Pas de la Casa–Grau Roig. Amb un sol telesquí i molt d’entusiasme, aquell projecte va posar les bases del que avui és Grandvalira, un dels dominis esquiables més grans del sud d’Europa.
A partir d’aquí, l’esquí es va convertir en un motor econòmic fonamental per a Andorra. Noves estacions van obrir a altres valls, es van construir infraestructures, i el turisme de neu es va professionalitzar. El país va viure una transformació accelerada: d’una societat tradicional i muntanyenca, va passar a ser una destinació moderna i competitiva per als amants de l’hivern. Avui, esquiar a Andorra és molt més que un esport: és participar d’una història centenària que combina natura, esforç i visió de futur. I cada visita, cada baixada per la neu, és també una manera de connectar amb aquest passat viu que encara es respira a les muntanyes del Principat.